Bruno Llopis - Guillem Crespí i Coll - ES PANDERER

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Bruno Llopis

Les gloses > Personatges del glosat > G - Z

Bruno Llopis Pomar.
Fotos cedides per Simó Llopis Aguiló

Així ens ho ha contat na Margalida Gual, que el seu pare i l'amo en Bruno varen comprar una egua a Artà, estava molt magra, i no sabien que estava plena. Arribà el moment de parir i cap dels dos mai no s'havia trobat davant d'un esdeveniment com aquest, ja que d'animals no hi entenien. Decidiren cridar es Panderer, que era un home experimentat i a més a més veïnat seu. El pare de na Margalida va dir a l'amo en Bruno que no anés a cercar es Panderer, perquè tot el poble ho sabria, i els faria moltes gloses. En Bruno no en va fer cas i anà a cercar l'amo en Guillem. Quan va arribar es Panderer, el primer que va fer, va ser dirigir-se a na Margalida, que era una nina, i li va dir:

  Vés a dur una taleca
  per posar-hi un poc de blat,
  tenen es pollí tapat
  i s'egua que no s'aixeca.

  Bruno, vés-te'n escapat,
  malaveja de fer via,
  passa per sa sagristia
  i duu es combregar aviat.

  M'agraden ses coses clares,
  sense anar a discutir-ho,
  camamil·la de Maó
  bona per ses egües magres.

  Com s'egua coloniera
  dins Mallorca no n'hi ha,
  qui la vol veure trotar
  devers les onze ha d'anar
  damunt es puig de Sant Pere.

Conten que un dia, la dona des Panderer va anar a comprar un poc de carn de be, a la carnisseria de l’amo en Bruno. Quan arribà a ca seva, l’amo en Guillem va trobar els seus fills que sopaven i tots mastegaven aquella carn que era molt forta, i no la podien arribar a desfer. Va demanar a la seva esposa quina classe de carn era la que havia comprat, perquè pareixia carn de boc.
La seva dona li va contar el que havia passat i el vespre, dins el cafè de Can Maco, va entrar l’amo en Bruno, i es Panderer li va dir:

Quan va venir el Rei en Jaume I, va dur unes cabres que deixà per la muntanya i essent que la seva descendència encara és viva, l’amo en Bruno ha mort un boc descendent d’aquelles cabres, i quan estava per morir, el boc va dir:


Simó mata’m aviat,
i no em facis mala cara,
que et recordes sa vegada
que aquells padrins de ton pare
donaren fel i vinagre
a Cristo Crucificat?


Mentre sopaven el petit li diu a sa mare (per boca del glosador):

Ma mare va anar a comprar
un poc de carn de camussa,
hasta es al·lots i sa cussa
se provaven a estirar.


- I ma mare diu, d’on l’heu duita?,
perquè això pareix bocot.
Em va dir és xuetot,
l’heu de coure a poc a poc,
dilluns posau-la en es foc
i es dissabte serà cuita.


Mon pare hi anà de seguida,
de tot se volgué enterar,
ho sap d’un frare d’Artà,
des que du sa llibreria,
tres-cents catorze anys tenia
des baptisme per ençà,
i quan el varen batiar
de vell que era, no boquia.

En Bruno, aqueixa lacra,
no me tornarà enganar,
si carn li anau a comprar
i és d’aquell bocot d’Artà,
si és en temps de sembrar,
serà cuita en temps de batre.

Es boc feia molta veta,
dins ses muntanyes d’Artà,
de cop que el varen pillar
tot d’una va anar a parar
a ses ungles d’un xueta.

A ca nostra, teresetes,
arribam a fer de tot,
tant els és pegar de boc
com es cuinar farinetes.



Rosa Llopis Pomar i el seu fill  Simó Llopis Aguiló.

Simó Llopis Piña i Maria Pomar.

A dalt a la dreta, Maria Aguiló March, les altres estan pendents d'identificació.

 
Copyright 2015. All rights reserved.
Regreso al contenido | Regreso al menu principal